L'acidesa d'una substància és el grau en què és àcida. El concepte complmentari és la basicitat. A continuació tenim l'acidesa (pH) d'algunes substàncies:
Àcid clorhídric 1 molar: 0.0
Suc gàstric: 1.4
Suc de llima: 2.1
Vinagre: 3.0
Vi: 3.5
Suc de tomaca: 4.1
Café: 5.0
Orina: 6.0
Aigua de pluja: 6.5
Llet: 6.9
Aigua pura a 25ºC: 7.0
Sang: 7.4
Aigua de mar: 8.5
Amoníac domèstic: 12.0
Hidròxid de sodi 1 molar: 14.0
Vídeo on es realitza un experiment pet tal de comprovar el grau d'acidesa d'unes substàncies.
Els universos paral·les són una concepció mental, en la qual entren en joc l'existència de diversos universos o realitats més o menys independents. El desenvolupament de la física quàntica, i la recerca d'una teoria unificada (teoria quàntica de la gravetat), conjuntament amb el desenvolupament de la teoria de cordes, han fet entreveure la possiblitat de l'existència de múltiples dimensions i universos paral·lels.
A continuació, un vídeo curt i fàcil de comprendre sobre els universos paral·lels:
El magnesi és un element químic de símbol Mg i nombre atòmic 12.És un metall blanc brillant, d'aspecte semblant a l'argent. És el vuité element més abundant a la natura. La seva densitat és 1,74 i per tant, la més baixa dels metalls, si exceptuem el liti i el beril·li. Es fon a 650 ºC i es volatilitza a 1120 ºC.
Element magnesi
El nom procedeix de magnèsia, que en grec designava una regió de Tessàlia. L'anglés Joseph Black, va reconèixer el magnesi com un element químic al 1755. Al 1808 sir Humphrey Davey va obtindre metall pur per mitjà d'electròlisi d'una barreja de magnèsia i òxid de mercuri (II) (HgO).
Joseph Black
Els compostos de magnesi, en primer lloc l'òxid de magnesi, es fan servir principalment com a material refractari als forns per fabricar ferro i acer, metalls no ferrosos, vidre i ciment. L'òxid de magnesi es fa servir també a l'agricultura, i a les indústries químiques i de la construcció. Aliat amb l'alumini es fa servir per fabricar envasos de llauna. Els aliatges de magnesi es fan servir també als components estructurals dels automòbils i de maquinària. Un ús d'aquest metall és també l'eliminació dels sulfurs de ferro i de l'acer.
És un element químic essencial per a l'home; la major part del magnesi es troba als ossos i els seus ions fan papers d'importància per l'activitat de molts coenzims i a les reaccions que depenen de l'ATP. També fa un paper estructural, el ió de Mg 2+ té una funció estabilitzadora de l'estructura de cadenes d'ADN i ARN. El magnesi és extremadament inflamable, especialment si està polvoritzat.
Els residus radioactius són residus que contenen elements químics radioactius que no tenen un proposit pràctic. És freqüentment el subproducte d'un procés nuclear, com la fissió nuclear. El residu també pot generar-se durant el processament de combustible per als reactors o armes nuclears o en les aplicacions mèdiques com la radioteràpia o la medicina nuclear.
Els residus radioactius es poden classificar en:
Residus descalificables: Poden utilitzar-se com a materials normals.
Residus de baixa activitat: S'han d'emmagatzemar en magatzems superficials.
Residus de mitja activitat: Són semblants als de baixa activitat però una mica més perillosos.
Residus d'alta activitat o alta vida mitja: S'han d'emmagatzemar en magatzems geològics profunds.
Tots aquests residus emiteixen radiació alfa, beta i gamma, a més de generar calor com a conseqüència de la desintegració radioactiva. Com a curiositat, cal esmentar que el plutoni 240 tarda aproximadament 6600 anys en desintegrar-se; i el neptuni 237, 2 130 000 anys.
Els llocs utilitzats per a emmagatzemar residus radioactius produïts en reaccions nuclears, independentment de la seua naturalesa y del tipus de residu emmagatzemat, s'anomenen cementeris radioactius.
Ací us deixe un vídeo molt interessant i fàcil de comprendre on s'explica d'una manera senzilla i completa el procés que se segueix per a l'emmagatzematze de residus radioactius de mitjana activitat.
En el laboratori, el meu grup va realitzar dos tipus de separacions de mescles:
Separació magnètica (sorra i ferro): Aquest procediment està indicat quan un dels components de la mescla és un metall ferromagnètic (Fe, Ni, Co), que se separa dels altres utilitzant un imant. En el nostre cas, vam separar llimadures de ferro i sorra. El recipient tenia una massa de 48.91 grams; el recipient més la sorra, 51.98 grams; el recipient, la sorra i el ferro, 55.75 grams. A continuació vam realitzar la separació magnètica i vam obtindre una massa de 51.96 grams, 0.02 grams inferior al resultat esperat. Aques fet és degut a què la sorra s'ha adherit a l'imant en el procés de separació magnètica.
Decantació (oli i aigua): Aquest és el procediment adequat per a separar dos líquids immiscibles (que no es poden mesclar) amb distinta densitat. Per a aquest procediment s'utilitza un embut especial, anomenat embut de decantació. Aquest embut té una vàlvula a la part inferior. Quan els dos líquids estan clarament separats, la vàlvula s'obri i ix el primer, que és el líquid de densitat més elevada. Nosaltres, vam separar mitjançant aquest procés oli i aigua. El recipient tenia una massa de 117.7 grams; el recipient més aigua, 195.18 grams; el recipient, l'aigua i l'oli, 222.36 grams. Finalment, vam dur a terme la decantació, i una vegada separat l'oli, vam obtindre una massa de 190.85 grams, 4.33 grams menys de l'esperat, degut a que hi va haver un xicotet error en l'obertura i tancament de la vàlvula. El temps de separació de l'oli i l'aigua va ser de 21.72 segons i, el temps de decantació, de 13.93 segons.
Aquesta pràctica al laboratori de Física i Química, ens va permetre aplicar els conceptes teòrics estudiats dies abans, a la pràctica. Va ser una classe divertida i didàctica, on vam aprendre i aplicar més aspectes relacionats amb el temari.
Fabio Giménez Ramírez 3r ESO X
lunes, 6 de febrero de 2012
IOGURT DE PINYA PER A BEURE
El iogurt de pinya per és una beguda refrescant per a beure. Es tracta d'un iogurt desnatat, amb pinya, fructosa i edulcorants. Està format pels següents ingredients: llet desnatada, pinya (2,5 %), lactosa i proteïnes de llet, fibres, fructosa, midó modificat de dacsa, aromes, edulcorants (sucralosa y acesulfamo potàsic), ferments làctis, colorant (luteïna), conservant de la fruita (sorbato potàsic), espesant (pectina).
La seua informació nutricional per cada 100 grams de producte és de: 34 kcal; 3,3 g de proteïnes; 4,3 g de glúcids; 0,2 g de lípids; 1 g de fibres; 0,05 g de sodi.
Aquest producte és, en primer lloc, una mescla, ja que és una matèria que resulta de la combinació de diverses substàncies que es poden separar utilitzant procediments físics. El iogurt es podria confondre amb una mescla homogènia (dissolució), però és un col·loide, és a dir, una mescla heterogènia que dispersa la llum (efecte Tyndall). En els col·loides hi ha un component en major propoció en el qual se'n troba dispers un altre o uns altres que estan en menor proporció. Els col·loides es diferencien en la grandària de les partícules que hi ha disperses.
L'ingredient principal d'aquest iogurt és la llet. Aquesta és una emulsió e partícules grasses en aigua. La llet comercial s'homogeneïtza amb un estabilitzant per reduir la mida de les partícules grasses i aconseguir que es mesclen bé amb l'aigua.
